Exposició de Ron Arad

La Fundació Hortensia Herrero va inaugurar el 3 de juny de 2022 l’exposició Ron Arad 720º, una instal·lació d’art immersiu del dissenyador i arquitecte israelià Ron Arad que va estar ubicada a la Marina de València fins al 28 d’agost del mateix any. Ron Arad 720º és una proposta que uneix art i tecnologia a través d’una estructura monumental, anomenada Curtain Call, que va acollir projeccions d’artistes reconeguts com Mat Collishaw, Peter Greenaway i Javier Mariscal.

La peça, dissenyada per Ron Arad, té forma de cortina circular de huit metres d’altura. Està composta per 5.600 varetes de silicona suspeses d’un anell de 18 metres de diàmetre, que permeten projectar imatges visibles tant des de l’interior com des de l’exterior. El resultat és una experiència immersiva i multisensorial de 360 graus on el públic es converteix en creador i espectador de l’obra artística.

La instal·lació mostra un total de cinc videoprojeccions. Transformer i Sordid Earth són les aportacions de l’artista britànic Mat Collishaw. Una d’estes obres, creada expressament per a l’exposició, embolcalla l’espectador en un passeig per les falles de València, amb imatges de la cremà i de focs artificials. Colours are always beautiful, del dissenyador Javier Mariscal, és una projecció de formes tipogràfiques seguida de personatges animats —com la mascota Cobi— que ballen al ritme de la guitarra flamenca del Niño Josele. Els germans Greenaway & Greenaway han ideat una pel·lícula que fractura imatges i les reflecteix de nou sobre la gran pantalla. La mostra comença amb un vídeo introductori inspirat en imatges icòniques de València.

Ron Arad

Ron Arad és un reconegut dissenyador i arquitecte nascut a Tel Aviv l’any 1951. Després d’estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Jerusalem, es va traslladar a Anglaterra, on es va matricular en Arquitectura. Es va donar a conéixer als anys huitanta quan, buscant ferros per a una escultura, va descobrir els seients d’un cotxe Rover i els va convertir en la primera butaca reciclada: la icònica Rover Chair. Eixa casualitat va ser l’inici d’una trajectòria que l’ha convertit en un dels dissenyadors més famosos del món.

El 1989 va fundar el seu propi estudi juntament amb Caroline Thorman i, uns anys després, va presentar la prestatgeria flexible Bookworm, una de les seues peces més conegudes, produïda a escala industrial per Kartell. Ha sigut responsable del Departament de Disseny del prestigiós Royal College of Art de Londres i professor a la Hochschule für angewandte Kunst de Viena. L’any 2011 va rebre la medalla a l’excel·lència en disseny durant la London Design Week, i el 2013 va ser nomenat acadèmic d’honor a la Royal Academy of Arts de Londres.

Ha exposat en museus com el MoMA de Nova York o el Centre Pompidou de París, a més de dissenyar peces per a firmes com VITRA, Kartell, Moroso, Driade, Fiam, Alessi, Cappellini, WMF, Magis i Cassine.

Exposició de Julian Opie

L’exposició que organitza la Fundació Hortensia Herrero presenta per primera vegada a València escultures monumentals de Julian Opie. La mostra reunix un conjunt de setze obres, instal·lades a la plaça del Col·legi del Patriarca i al Centre Cultural La Nau, que se centren en la figura humana en moviment, caminant per la ciutat, a soles o enmig d’una multitud; passejant, corrent per a agarrar un tren o esperant a la plaça de braços plegats.

La proposta traspassa els marges habituals d’un museu per a ocupar els carrers del centre de València amb l’objectiu d’acostar l’art contemporani a la ciutadania. Per a este projecte l’artista ha creat dos escultures d’acer de dotze metres d’alçada i sis tones de pes —mai vistes fins ara— que ocupen la plaça del Col·legi del Patriarca i canviaran durant uns quants mesos el paisatge urbà de la ciutat. Les peces representen dos figures humanes, gent de l’entorn de l’artista que capta desenvolupant una activitat quotidiana.

Al costat d’estes, es mostra un grup escultòric de quatre caminants de més de dos metres que té l’origen en fotografies que Opie fa de persones anònimes que circulen pel carrer. Estes peces pareixen, més que escultures, dibuixos en tres dimensions. I és que tota l’obra del creador britànic s’origina en el dibuix, el primer pensament visual de tot artista.

La mostra continua al claustre de La Nau amb unes figures que dialoguen amb l’estàtua de Lluís Vives. Un contrast entre el que és nou i el que és vell. Unes peces contemporànies enfrontades a una escultura huitcentista de Josep Aixa. Una estàtua acadèmica que representa un home avançat a la seua època, un humanista del Renaixement que va nàixer a València i es va formar en esta universitat, però que es va traslladar al país de Julian Opie per a treballar en la cort d’Enric VIII junt amb el seu amic i col·lega Thomas More. Ara estes escultures fan el camí invers al de Lluís Vives i viatgen de Londres a València per a retre homenatge al pensador.

L’exposició es completa amb dos caixes de llum, dos cubs amb més caminants i les seues conegudes animacions en pantalles de LED, visions de multituds anònimes en els seus quefers diaris a les grans urbs. Estes peces, amb el mateix estil dels frisos de l’art antic d’Egipte, mostren personatges amb els trets facials escamotejats, enllaçats per les sempiternes línies negres amb què Opie subjecta els seus personatges.

Segons Opie, “les primeres estàtues gregues i egípcies es tallaven sovint com a figures en moviment. El moviment implícit dona una dinàmica i una elegància a la figura, una percepció d’intenció, independència i poder. Una figura a peu dret sembla estar reaccionant davant de qui l’observa. No obstant això, una figura en posició de caminar està distreta, de manera que es pot mirar sense confrontació. El concepte d’escala és una cosa estranya, llegim l’escala en relació amb nosaltres mateixos —els elefants són grans, i les formigues, xicotetes—, però es pot invertir fàcilment; els sistemes solars poden semblar pilotes de ping-pong, i els interiors dels ordinadors, ciutats asiàtiques. Tenim la capacitat de projectar i veure des de fora de la nostra perspectiva”.

L’exposició, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de València i la Universitat de València, a través del Vicerectorat de Cultura i Esport, s’exhibeix del 27 de maig al 19 de setembre de 2021.

Julian Opie

Julian Opie va nàixer en 1958 a Londres i es va graduar en 1983 a l’Escola d’Art de Goldsmiths. Viu i treballa a Londres.

Gràcies a encàrrecs d’ens públics a ciutats com Seül, Nova York, Luxemburg o Zuric i un flux constant de grans exposicions en museus a escala internacional, l’obra de Julian Opie és coneguda arreu del món. El característic llenguatge formal d’Opie és fàcilment recognoscible i reflectix la seua preocupació artística per la idea de la representació i els mitjans pels quals es perceben i es comprenen les imatges.

Sempre explorant diferents tècniques tant innovadores com antigues, Opie juga amb les diferents maneres de reinterpretar el vocabulari de la vida quotidiana; el seu estil reduccionista evoca una experiència visual i espacial del món que ens envolta. L’artista connecta la senzillesa del llenguatge visual de la vida moderna amb els fonaments de la història de l’art abraçant la influència de retrats clàssics, jeroglífics egipcis i gravats japonesos en fusta, així com cartells públics, panells informatius i senyals de trànsit.

Les seues principals exposicions en museus han sigut en Kunstverein, a Colònia; Hayward Gallery i ICA, a Londres; K21, a Düsseldorf; MAK, a Viena; torre Mito, al Japó; CAC, a Màlaga; IVAM, a València; MoCAK, a Cracòvia; Tidehalle, a Hèlsinki; Fosun Foundation, a Xangai; Suwon IPark Museum of Art, a Corea del Sud; National Gallery of Victoria, a Melbourne, i Museu Berardo, a Lisboa.

La llista de projectes públics en els quals ha intervingut inclou l’edifici Dentsu, Tòquio 2002; el City Hall Park, Nova York 2004; el riu Vltava, Praga 2007; Calgary, el Canadà, 2012; PKZ, Zuric 2014; Carnaby Street, Londres 2016; Tower 535, Hong Kong 2016 i Fosun Foundation, Xangai 2018.

Opie té obres en col·leccions públiques d’art com la Tate, el British Museum, Victoria & Albert Museum, Arts Council, British Council i National Portrait Gallery, a Londres; el MoMA, a Nova York; ICA, a Boston; Essl Collection, a Viena; el Museu d’Israel, a Jerusalem, i el Museu d’Art de la Ciutat de Takamatsu, al Japó.

Recorregut virtual i troballes arqueològiques

El Centre d’Art Hortensia Herrero continua avançant i llança un recorregut virtual per les obres de rehabilitació que du a terme l’estudi ERRE Arquitectura al palau de Valeriola, un antic palau barroc construït a principis del segle XVII a València. El projecte arquitectònic pretén fer valer la història continguda en l’edifici i convertir-lo en un lloc de referència per a l’art contemporani amb 3.500 m² de superfície.

La visita virtual permet a l’usuari accedir per l’entrada principal de l’immoble, situada al carrer del Mar, i recórrer les estances de la planta noble, l’andana, l’escala de pedra tallada o el pati interior, que mantindran la seua estructura i els seus elements patrimonials. El tourfinalitza en el que serà el futur jardí del Centre d’Art.

El vídeo mostra com la intervenció arquitectònica més important se centra en el volum del palau de Valeriola, on es conservarà i es reconstruiran les peces al voltant del pati. En l’enclavament de Sant Cristòfol s’ha optat per mantindre la façana i construir quatre plantes amb l’objectiu d’aconseguir un conjunt ordenat i més integrat amb els edificis confrontants.

Per favor, accepta les cookies de statistics, marketing per a veure aquest element.

Troballes arqueològiques

El passeig virtual també avança alguns dels importants descobriments arqueològics que s’han trobat durant les excavacions, com el límit de l’antic barri jueu de la ciutat, un forndedicat a la producció d’aliments del període baixmedieval i part dels murs del circ romà de Valentia. Este circ romà va ser la construcció més imponent de la ciutat en el segle II d. C. amb una superfície superior a tres camps de futbol (350 m de llarg i més de 70 d’ample). Durant les excavacions al palau de Valeriola s’han localitzat diversos trams de la grossa paret de 5 metres d’ample de la graderia occidental, tres murs més longitudinals i, en la part exterior de la paret, set contraforts. Estes troballes es conservaran i es mostraran als visitants del futur Centre d’Art Hortensia Herrero.

Des que van començar les obres també han eixit a la llum 22 enterraments pertanyents al cementeri de Sant Joan de l’Hospital i restes d’un pati islàmic, format per una banda central de planta quadrangular, un safareig a l’interior i fonts en cada extrem.

Les obres de restauració de l’enclavament duraran tres anys. El projecte planteja l’obertura del futur Centre d’Art Hortensia Herrero l’any 2023.

Portem l’art dins

Amb l’objectiu de decorar els voltants del palau de Valeriola mentre continuen els treballs de restauració, la Fundació Hortensia Herrero ha encarregat la realització d’un grafit en la tanca que es troba al carrer de la Mar. “Portem l’art dins” ha sigut la frase triada que augura el futur d’este edifici històric que es convertirà en el Centre d’Art Hortensia Herrero.

Per favor, accepta les cookies de statistics, marketing per a veure aquest element.

El palau de Valeriola

Este edifici, situat en un enclavament emblemàtic del centre històric de la ciutat de València (carrer del Mar), és d’estil barroc i va ser construït a principis del segle XVII.

En l’actualitat és sotmés a una rehabilitació integral per a salvar i assegurar l’estructura, sobre la qual s’alçarà el futur Centre d’Art Hortensia Herrero. Els treballs per a la recuperació de la seua esplendor els du a terme l’estudi del valencià ERRE Arquitectura. A més del valor futur com a centre d’art, esta intervenció suposa la recuperació d’un edifici singular i històric de la ciutat de València. Una vegada acabe la restauració, els visitants podran contemplar les restes del barri jueu i part de les ruïnes del circ romà que travessava els baixos del palau.

Palau de Valeriola: una nova llar per a l’art

Es complixen sis mesos des que es van iniciar les obres de rehabilitació al Palau de Valeriola, situat al centre històric de València, per a convertir-lo en el futur Centre d’Art Hortensia Herrero.

En el timelapse següent es mostra com ha anat evolucionant la primera fase d’obres, que “consistix en la fonamentació de l’estructura dels murs pantalla que faran el perímetre del soterrani i continuarem amb l’excavació arqueològica per a després alçar l’estructura”, explica Carlos Barberá, arquitecte tècnic del projecte.

Per favor, accepta les cookies de statistics, marketing per a veure aquest element.

Un equip multidisciplinari d’arquitectes, restauradors, arqueòlegs i historiadors està involucrat en este projecte que pretén preservar la història del palau de Valeriola al mateix temps que el transforma en un edifici contemporani. “Crec que (el Centre d’Art Hortensia Herrero) augmenta l’interés de l’edifici, ja que enriquix la seua història i, a més, el dotarà d’una sèrie d’elements singulars que només es podran veure en este immoble”, comenta l’arqueòloga Tina Herreros.

CONEIX LA NOVA UBICACIÓ DE LES ESCULTURES DONADES PER LA FUNDACIÓ HORTENSIA HERRERO

Amb el propòsit que part de les exposicions temporals que ha anat organitzant la Fundació Hortensia Herrero es quedaren per sempre a la Comunitat Valenciana, almenys en part, l’entitat ha adquirit i donat diverses de les peces exposades estos últims anys.

La pamela (Manolo Valdés)

La pamela és una obra de Manolo Valdés que va formar part de l’exposició que l’artista valencià va instal·lar en la Ciutat de les Arts i les Ciencies l’any 2017. Una vegada acabada aquella mostra, esta peça va ser traslladada a la Marina de València, davant de Marina de Empresas. Hortensia Herrero va donar eixa peça, ja que va ser la guanyadora després d’una votació popular entre els visitants de l’exposició.

Mariposas (Manolo Valdés)

Una altra obra de Manolo Valdés que es va quedar per sempre a la Comunitat Valenciana. Concretament, a Castelló. Al principi anava a viatjar de manera temporal a la capital de la Plana i es va instal·lar al parc Ribalta, però finalment la Fundació va decidir donar-la per sempre. La seua ubicació definitiva i actual és l’avinguda Rei en Jaume.

La mariposa (Manolo Valdés)

Igual que a València i Castelló, també Alacant té una escultura de Manolo Valdés donada per la Fundació Hortensia Herrero. Es tracta de La mariposa. Com va ocórrer a Castelló, la idea inicial era que viatjara temporalment i es va instal·lar a l’Esplanada de la capital alacantina, en la confluència amb la rambla Méndez Núñez. Finalment, es va concretar la donació definitiva i esta peça es va traslladar a la seua ubicació habitual: la plaça de Galícia.

Points of view (Tony Cragg)

L’artista britànic Tony Cragg va ser el segon artista que va portar una exposició temporal d’escultures a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Igual que en el cas de Manolo Valdés, la Fundació Hortensia Herrero va voler que una part de l’exposició es quedara per sempre a València i va comprar una de les peces per a donar-la a la ciutat. Esta vegada, l’obra triada va ser Points of view i el lloc triat per a ubicar-la, el pont de Montolivet, concretament en la rotonda de la Marató de València.

Església dels Sants Joans

Al juny de 2021 van començar les obres de restauració de l’Església dels Sants Joans, declarada Monument Històric Artístic Nacional per Decret de 21/02/1947, gràcies a l’acord signat en 2019 entre la Fundació Hortensia Herrero i l’Arquebisbat de València.

La intervenció es desenvolupa en dos plans. D’una banda, es duu a terme la restauració de les pintures al fresc de la volta del temple, obra d’Antonio Palomino, que és a càrrec de l’equip dirigit per la catedràtica Pilar Roig, professora del departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals i investigadora de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la UPV. D’altra banda, es desenvolupa la intervenció arquitectònica que té per objectiu esmenar les deficiències estructurals i constructives per a garantir la conservació de l’edifici, incloent les seues façanes. Aquest treball és dirigit per l’arquitecte Carlos Campos.

El pressupost de la intervenció ascendeix a sis milions d’euros i és a càrrec de la Fundació Hortensia Herrero. La intervenció conclourà en 2024.

Restauració del Palau Valeriola, la llar del Centre d’Art Hortensia Herrero

El Palau Valeriola, l’edifici que alberga la seu del Centre d’Art Hortensia Herrero, és una emblemàtica construcció barroca del segle XVII que resumeix la història de la ciutat: des de l’època romana, la visigoda i l’islàmica fins a la cristiana. Un espai com pocs a València per veure i admirar el passat.

La restauració ha suposat un treball de més de cinc anys en què s’ha intentat recuperar, en la mesura del possible, el caràcter històric contingut en el Palau Valeriola i alhora convertir-lo en un centre d’art contemporani de referència, amb les necessitats tecnològiques que això comporta.

La zona expositiva s’organitza al voltant de disset sales distribuïdes en quatre nivells. Un dels principals reptes del projecte va ser dissenyar un recorregut continu que oferira una experiència còmoda i agradable per als visitants al llarg de més de 3.500 m². Durant les excavacions es van localitzar diversos vestigis arqueològics, com un tram del circ romà, un carreró de l’antiga jueria, un forn medieval i una font islàmica.

La restauració de l’edifici —que es trobava en un estat molt avançat d’abandó quan Hortensia Herrero el va adquirir— ha estat a càrrec de l’estudi ERRE Arquitectura.

EXPOSICIONS CIUTAT DE LES ARTS I LES CIÈNCIES III: JAUME PLENSA

L’artista Jaume Plensa va tancar en 2019 la trilogia escultòrica impulsada per la Fundación Hortensia Herrero en la Ciutat de les Arts i les Ciències amb una mostra de set escultures a l’aire lliure. Totes les figures, de set metres d’altura i més de 7.000 quilos de pes cadascuna, estaven realitzades amb ferro colat i responien a noms de dona, tot un homenatge a la feminitat.

Dos de les escultures que van formar part de la mostra, Silvia i Maria, es van exposar en la localitat d’Elx i, més tard, a Vila-real. La Fundación Hortensia Herrero donarà una d’elles a la ciutat de València.

Sobre Jaume Plensa

Jaume Plensa és un dels artistes espanyols amb més presència a tot el món, ja que ciutats com Mont-real, San Diego, Chicago, Seül, Tòquio, Miami, Nova York, Londres, Salzburg, Liverpool, Dubai o Dallas tenen escultures seues instal·lades de manera permanent.Així mateix, l’obra de Plensa ha sigut objecte d’exposicions temporals en museus i institucions com la Biennal de Venècia, el Nasher Sculpture Center de Dallas, el Yorkshire Sculpture Park, el Museu Picasso d’Antíbol, el MAMAC de Niça, o en museus de ciutats com Hèlsinki, Tampa o Nashville i en les seues galeries de París, Nova York i Chicago. Plensa va inaugurar al novembre del 2018 dos exposicions al nostre país, un projecte específic per al Palau de Vidre de Madrid (MNCARS) i una altra en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Ambdós exposicions es podran veure fins al mes d’abril del 2019.

Per favor, accepta les cookies de statistics, marketing per a veure aquest element.

EXPOSICIONS CIUTAT DE LES ARTS I LES CIÈNCIES II: TONY CRAGG

L’artista Tony Cragg, un de les icones del panorama artístic britànic, va prendre el relleu de Manolo Valdés i va exposar sis peces, dues d’elles realitzades expressament per a l’ocasió, en la Ciutat de les Arts i les Ciències. La mostra temporal es va inaugurar el 27 de juny de 2018 i va romandre exposada fins al 14 d’octubre en diferents enclavaments del complex dissenyat per Santiago Calatrava. Quatre de les escultures que superaven els sis metres d’altura i els 4.000 quilograms de pes es van situar sobre l’aigua dels estanys del recinte, una cosa inèdita en el treball de l’artista.

L’obra de Tony Cragg es caracteritza per l’ús de molt variats materials com són la pedra, la fusta, l’alumini, el bronze, l’acer o el plàstic que transforma en formes orgàniques.

Després de l’exposició, la peça Points of view va ser comprada per la Fundació Hortensia Herrero i donada a la ciutat de València.

Sobre Tony Cragg

Sir Anthony Cragg (Liverpool, 1949) és un dels artistes contemporanis britànics més prestigiosos i ha rebut multitud de guardons internacionals com són el Premi Turner (1988), Cavaller de les Arts i les Lletres de França (1992), Acadèmic de la Royal Academy of Arts de Londres (1993), Orde de l’Imperi Britànic (2002) o l’Orde del Mèrit de la República d’Alemanya (2012), entre molts altres.

L’any 1988 va representar Gran Bretanya en la Biennal de Venècia i la seua obra ha sigut objecte d’exposicions en museus com el Reina Sofia, la Tate Gallery, el Louvre, el Georges Pompidou, l’Hermitage de Sant Petersburg, l’Stedelijk d’Amsterdam, el Museu Nasher de Dallas, la Corcoran Gallery de Washington, la Galeria Belvedere de Viena, el MACRO de Roma o el CAFA Museum de Pequín.

Des de 2009 és director de l’Acadèmia de Belles Arts de Düsseldorf.